What if money was no object?

Val la pena fer un cop d’ull a l'enllaç de sota. Potser si entenguéssim les nostres necessitats arribaríem a la plenitud que tant busquem. Gràcies, Alan Watts.
 
¿Y si el dinero no importara?

ASKJFHWADFSH

Cagar-te en tu mateixa per haver-li pillar el “gustillu” al Treball de Recerca quan estàs a poques setmanes d'entregar-lo.

PS: Ja he fet bé, d'aprofitar la inspiració Platònica! 

PS 2: Bona nit petits! M'acomiado de vosaltres, que em sembla que no estaria gens malament mirar-me història. No feu massa enrenou mentre no hi sigui, Epi-Socri, només seguiu amb aquestes ganes de conversar que em demostreu, amb aquestes ganes d’entendre-us. Aviat ens retrobarem. D’aquí no massa, més i millor! Un petonet^^!

Plató.

Plató, Plató i Plató. 

No puc dir res més. 

Podria escriure-ho. Segur que seria maco. Prefereixo invertir el temps a fer parlar a aquest parell, però. Socratito i Epicurein. Sé que no són els vostres noms però no us ho prengueu malament, ho dic amb afecte. Amb molt d’afecte.

A més a més, tampoc crec que calgui. Estic segura que d’això, Alba, no te’n oblidaràs mai. I sinó, recorda el següent: 

La teva mare no és la mama, la teva mare és la Marisa...

Feia temps que no escrivia res, oi?

La veritat és que ja no recordo ni l’últim cop que vaig escriure alguna cosa sobre mi... Potser és perquè res no s’ho ha valgut des d’aleshores o potser perquè he estat en altres assumptes. Però alguna cosa em diu que he d’escriure avui, de fet, hi ha quelcom que m’hi aboca, que m’hi atrau vertiginosament. 

Avui és un d’aquells dies en que res no és important –o res del que habitualment em preocupa, ho és-. No és un diumenge qualsevol. No és un diumenge de sentir-se atabalat ni tampoc un diumenge d’odiar que ho sigui. De fet però, no pot ser un diumenge com els de sempre si la vigília del qual fou tan… idíl·lica. Em desperto amb la mateixa pau amb què vaig adormir-me... Una serenor gairebé absoluta únicament torbada pel brunzir del vent.. Segurament no durarà gaire, aviat hauré de posar-me dempeus i començar a treballar –que sigui un diumenge especial no canvia que tingui tota la feina acumulada- o bé entrarà la mama a preguntar-me qualsevol ximpleria. De moment però, i mentre pugui gaudir-ne, aprofitaré que la invasió de pacifisme que m’envolta faci el seu efecte...

En unes quantes hores vaig sentir emocions diverses. Vaig estar a gust, calenta, després enfadada i trista – o potser només trista -, em vaig sentir vergonyosa i riallera. Però sobretot vaig sentir-me plena. Semblava impossible, això, fa uns mesos. D’un moment a l’altre, les rialles van convertir-se en una pau impertorbable. Vam abaixar el to de veu, vam arribar a somiar per un instant. Digueu-me boja somiatruites però vaig sentir-me dins d’una pel·lícula, vaig sentir-me protagonista d’aquelles escenes que solem envejar des de casa i que, de meravelloses, ens semblen inversemblants. Volia que no s’acabés mai res d’allò que estàvem compartint, em sentia lliure, entre aquelles quatre parets. Semblava que, des d’allà dins, poguéssim menjar-nos el món tan sols imaginant-nos-ho... Des d’ara, des d’ahir, aquella habitació s’ha convertit per a mi en l’habitació dels somnis...

Quan no saps per a què fas les coses.

Moments de debilitat quan sents que la plenitud queda tan i tan lluny... Moments de debilitat quan, al pensar la llista de menjar per un esdeveniment important veus que hi falten les croquetes, aquelles croquetes... Moments de debilitat quan et sents un setciències repel·lent que només fa que equivocar-se... Moments de debilitat... Òndia, quina casualitat, és diumenge... Diumenge i estic sola jajaja... quines coses...

Espanta sentir tan llunyana la sensació d'explotar de felicitat... espanta no trobar el sentit a les coses i.. fa ràbia haver deixat totes les cartes sobre la taula, fa ràbia apostar amb convicció per una cosa que.. esta estancada? mmm... vaja, la percepció de l'Alba Morán és, últimament, del tot equívoca.. I això si que en fa, de por.. si no puc fiar-me ni del que interpreto de la realitat... que prendré, per veritat?

Que va súper bé? Jajaja... Si Alba si, vés explicant-ho vés que potser vindrà un altre imbècil a riure’s del teu fracàs... Dios, moments de sentir-te realment idiota... De què merdes vas Alba segura? Bah, ja me l’has tornat a jugar...

Quan-tens-por-fins-i-tot-de-parlar-i-has-d’estar-utilitzant-“crec, però no soc ningú per dir-ho”-“penso, però no em feu cas”-“opino, no us en fieu”...

Bé Alba bé, ets genial...

Com sempre, això torna a ser un garbull de paraules desendreçades, paraules que expressen sentiments enfadats, decebuts i confosos que encara no han pres forma al meu cap... No me’n feu gaire, de cas...