domingo, 9 de diciembre de 2012

Feia temps que no escrivia res, oi?

La veritat és que ja no recordo ni l’últim cop que vaig escriure alguna cosa sobre mi... Potser és perquè res no s’ho ha valgut des d’aleshores o potser perquè he estat en altres assumptes. Però alguna cosa em diu que he d’escriure avui, de fet, hi ha quelcom que m’hi aboca, que m’hi atrau vertiginosament. 

Avui és un d’aquells dies en que res no és important –o res del que habitualment em preocupa, ho és-. No és un diumenge qualsevol. No és un diumenge de sentir-se atabalat ni tampoc un diumenge d’odiar que ho sigui. De fet però, no pot ser un diumenge com els de sempre si la vigília del qual fou tan… idíl·lica. Em desperto amb la mateixa pau amb què vaig adormir-me... Una serenor gairebé absoluta únicament torbada pel brunzir del vent.. Segurament no durarà gaire, aviat hauré de posar-me dempeus i començar a treballar –que sigui un diumenge especial no canvia que tingui tota la feina acumulada- o bé entrarà la mama a preguntar-me qualsevol ximpleria. De moment però, i mentre pugui gaudir-ne, aprofitaré que la invasió de pacifisme que m’envolta faci el seu efecte...

En unes quantes hores vaig sentir emocions diverses. Vaig estar a gust, calenta, després enfadada i trista – o potser només trista -, em vaig sentir vergonyosa i riallera. Però sobretot vaig sentir-me plena. Semblava impossible, això, fa uns mesos. D’un moment a l’altre, les rialles van convertir-se en una pau impertorbable. Vam abaixar el to de veu, vam arribar a somiar per un instant. Digueu-me boja somiatruites però vaig sentir-me dins d’una pel·lícula, vaig sentir-me protagonista d’aquelles escenes que solem envejar des de casa i que, de meravelloses, ens semblen inversemblants. Volia que no s’acabés mai res d’allò que estàvem compartint, em sentia lliure, entre aquelles quatre parets. Semblava que, des d’allà dins, poguéssim menjar-nos el món tan sols imaginant-nos-ho... Des d’ara, des d’ahir, aquella habitació s’ha convertit per a mi en l’habitació dels somnis...