- - Què vols estudiar?
- - Obstetrícia.
- - Què és això?
- - Em… vull ser llevadora.
- - Ho diu així per que soni més “culte”..
- - Ja ho saps que cobraràs molt menys?
- - Si.
- - I… n’estàs segura? Pensava que amb les notes que tens voldries aspirar a medicina..
Mmmmmm… Que bé! Quina il·lusió! Quin panorama més bonic.
Oh, és que els infermers són els qui fan la feina bruta dels metges… Estúpids tòpics.. Jo mateixa ho creia fa temps però… Quina feina bruta? Jo vull acció, vull ajudar, ser útil per a algú. No m’agradaria pas seure darrere una taula i limitar-me a fer una diagnosi, que està molt bé però no és el que busco.
Ser llevadora havia estat la meva il·lusió des de fa bastant temps; treballar en un ambient càlid, estar present en un dels moments més feliços per a la vida de molta gent, veure les cares d’il·lusió d’uns pares al veure néixer el ser fill, que algú pugui recordar la meva cara com a una imatge molt positiva.
Volia ser llevadora i ho segueixo volent. Abans creia que s’hi accedia per medicina i això mateix és el que em tirava enrere; els anys, la nota, la feina… Vaig descobrir que no, que podia accedir-hi per infermeria fent després una especialització. Ves que bé, en 6 anys ho tindria enllestit i seria el que vull ser! Molt contenta, molt il·lusionada la veritat.
Després de tots aquests comentaris, em veig dient: Ostres, si m’arribés la nota per medicina clar que en faria i deixaria estar la infermeria! Què? Veig que les coses han canviat, si un dels motius que em tirava enrere era precisament no voler fer tota la carrera de medicina, per què surten de mi aquestes paraules? Dons no, pensant-ho bé, si tingues un senyor 12 a la mà i la possibilitat d’estudiar medicina, no ho tindria tan clar. M’ho hauria de rumiar molt i, probablement faria infermeria malgrat l’oportunitat.
Trobo carreres molt menys interessants que d’altres però sempre amb el respecte, mai se m’ocorreria posar cap mena de pega ni cap mena de trava a algú il·lusionat amb la seva decisió, al contrari, me’n alegraria i l’animaria a que seguís endavant amb allò que vol, sabent que farà alguna cosa que li agradi de debò, alguna cosa que l’ompli.
El que em fa més pena de tot és no ser capaç d’explicar això sense que se’m pugi un nus a la gola i em vinguin ganes de plorar. És trist intentar parlar-ho amb els meus familiars i que em costi articular les frases, és trist estar pendent de que no em vegin tan dèbil... No mola gens que la gent pugui fer-me dubtar tant... Em sorprèn que les paraules d’ algú m’afectin així.. Bé, de fet potser és perquè aquest algú és important..
Penso estudiar infermeria i després especialitzar-me en ginecologia i obstetrícia de no ser que canviïn els meus interessos. Deixeu de fer-me dubtar i plantegeu-vos si realment soc jo o sou vosaltres, els insegurs.
ALBA MORÁN
