La veritat és que ja no recordo ni l’últim
cop que vaig escriure alguna cosa sobre mi... Potser és perquè res no s’ho ha
valgut des d’aleshores o potser perquè he estat en altres assumptes. Però alguna
cosa em diu que he d’escriure avui, de fet, hi ha quelcom que m’hi aboca, que m’hi
atrau vertiginosament.
Avui és un d’aquells dies en que res
no és important –o res del que habitualment em preocupa, ho és-. No és un diumenge
qualsevol. No és un diumenge de sentir-se atabalat ni tampoc un diumenge d’odiar
que ho sigui. De fet però, no pot ser un diumenge com els de sempre si la vigília
del qual fou tan… idíl·lica. Em desperto amb la mateixa pau amb què vaig
adormir-me... Una serenor gairebé absoluta únicament torbada pel brunzir del
vent.. Segurament no durarà gaire, aviat hauré de posar-me dempeus i començar a
treballar –que sigui un diumenge especial no canvia que tingui tota la feina acumulada-
o bé entrarà la mama a preguntar-me qualsevol ximpleria. De moment però, i
mentre pugui gaudir-ne, aprofitaré que la invasió de pacifisme que m’envolta
faci el seu efecte...
En unes quantes hores vaig sentir
emocions diverses. Vaig estar a gust, calenta, després enfadada i trista – o potser
només trista -, em vaig sentir vergonyosa i riallera. Però sobretot vaig
sentir-me plena. Semblava impossible, això, fa uns mesos. D’un moment a l’altre,
les rialles van convertir-se en una pau impertorbable. Vam abaixar el to de
veu, vam arribar a somiar per un instant. Digueu-me boja somiatruites però vaig
sentir-me dins d’una pel·lícula, vaig sentir-me protagonista d’aquelles escenes
que solem envejar des de casa i que, de meravelloses, ens semblen
inversemblants. Volia que no s’acabés mai res d’allò que estàvem compartint, em
sentia lliure, entre aquelles quatre parets. Semblava que, des d’allà dins, poguéssim
menjar-nos el món tan sols imaginant-nos-ho... Des d’ara, des d’ahir, aquella
habitació s’ha convertit per a mi en l’habitació dels somnis...
