Començaré aquest bloc amb una petita crítica del llibre El lector, més conegut com The Reader, la pel·lícula del qual va ser una de les 5 nominades a l’Oscar.
____________________________________________________________________________
Resum del llibre:
Michael, un noi de 15 anys, pateix icterícia i un dia es troba molt dèbil i vomita pel carrer; Hanna, una dona de 36 anys, l’ajuda i el porta a casa seva per tal que es netegi. Temps després, el noi es veu amb l’obligació d’agrair-li-ho i se’n va a casa de Hanna, on la veu nua per primer cop a través d’una porta entreoberta mentre ella es canvia de roba. Des d’aquest moment, Michael no para de tenir somnis relacionats amb aquest fet i s’excita quan pensa en ella. Quan veu que ja no pot més, decideix anar a visitar-la una altra vegada i, aquest cop sorgeix el que Michael sempre havia somiat; fan l’amor.
A mesura que passa el temps, es van coneixent fruit de veure’s dia rere dia. El ritual que segueixen és que Michael llegeix llibres a Hanna durant una estona i després es dutxen junts i fan l’amor. Hanna però, tot d’una desapareix, canvia de casa, de feina i Michael no la torna a veure.
Anys més tard, Michael està estudiant dret i, un dels seus professors escull els camps de concentració com a tema d’un seminari per tal que els seus alumnes l’analitzin. El procés porta a Michael a assistir a un judici on reconeix Hanna en el banc dels acusats. Michael no se’n fa creus d’allò que sent: Hanna, que havia estat guardiana d’uns camps de concentració, va deixar que centenars de dones jueves es cremessin dins d’una església la qual ella en tenia les claus. Per més que Michael intenta no condemnar-la a la vergonya, no pot. No entén com la dona que tant havia estimat hagués estat capaç de cometre aquell crim.
Al final del judici, Hanna es declara culpable d’haver escrit un informe en que consten els noms de les guardianes que havien esperat a que el foc de l’església s’extingís per impedir intents de fugida de les víctimes. S’hi declara per què el jutge demana que es comprovi si la seva lletra i la de l’informe coincideixen i Hanna, que és analfabeta, no vol passar la vergonya de no saber escriure. És condemnada a cadena perpètua.
Temps després, Michael ho descobreix tot relacionant una sèrie de records (Hanna sempre demanava que Michael li llegís, deixava en mans seves la reserva de l’hotel d’un viatge que van fer, deixava que Michael s’encarregués de la ruta que havien de seguir i, finalment es declara culpable d’haver escrit aquell informe sense cap mena de comprovació) i decideix seguir llegint per a ella tot enregistrant les històries en cintes magnetofòniques que li envia a la presó.
Ho fa durant anys fins que un dia rep una carta de la directora de la presó en la qual l’informa que Hanna serà posada en llibertat i li demana que l’ajudi a trobar un pis i una feina per a ella ja que té constància que és amb l’única persona que es relaciona. Michael va a la presó a buscar a Hanna on l’informen que aquesta s’ha suïcidat. La directora, que està molt sensibilitzada amb aquell cas, ensenya a Michael la cel·la de Hanna i li explica una sèrie de coses: Hanna va aprendre a llegir; ho va fer tot mirant els llibres que Michael li llegia mentre escoltava la seva veu, un cop va aprendre‘n, va estar llegint gran quantitat de llibres sobre l’holocaust i els camps de concentració i va demanar com a últim favor a Michael que portés a l’única supervivent de l’església cremada uns diners que tenia amagats en un pot de te.
Michael no se’n feia creus però va decidir que havia de donar-los-hi i així ho va fer. La dona va acceptar-los encara que no va perdonar Hanna i, juntament amb Michael van decidir que el millor era destinar-los a una associació d’analfabets.
El noi s’encarrega de fer els tràmits i dona els diners en nom de Hanna Schmitz. Posteriorment, rep una carta d’agraïment pel donatiu i, la novel·la s’acaba quan Michael deixa aquesta carta a la tomba de Hanna per corroborar la seva redempció.
____________________________________________________________________________
Crítica:
Basant-me només en la lectura del llibre, puc dir que discrepo bastant amb la popularitat que aquest ha aconseguit.
Inicialment, al llegir la sinopsi vaig pensar que el que es qüestionava l'autor era com havia d'actuar en Michel, que tant havia estimat Hanna, vers els crims comesos per aquesta. Si aquest hagués estat el tema central, trobo que l’argument seria bastant bo però, Bernhard Schlink no ha sabut treure-li suc; ha tractat molt per sobre aquesta qüestió i s’ha centrat bàsicament a plasmar tot allò que és capaç de fer Hanna per amagar el seu analfabetisme.
Posats a analitzar-lo des d’aquest punt de vista, crec que no té cap mena de sentit que algú es declari criminal abans de declarar-se analfabeta. Si no hagués reconegut que aquell informe no l’havia escrit ella, hagués estat molt menys temps a la presó, tal com els va passar a les altres guardianes.
Un altre aspecte negatiu a destacar és que la novel·la no segueix una línia de temps moderada, és a dir, que per molt que segueixi un ordre cronològic, pot explicar molt detalladament una part, com seria el cas de les relacions sexuals entre Michael i Hanna i dedicar-hi molt de temps i resumir tota l’essència del llibre en dues o tres pàgines.
L’autor ens presenta el protagonista del llibre com un noi de 15 anys, bastant insegur i molt enamorat i després el trobem com un home adult amb les idees clares sense haver explicat absolutament res sobre el seu procés maduratiu. Pensareu que això no és gens estrany, i clar que no ho és, el noi ha crescut i ja està però el que plantejo és que, la manera de pensar i actuar de Michael quan és adult és difícil de relacionar amb la manera en que ho feia quan era nen i, que sinó fos perquè l’autor esmenta el nom del protagonista, seria difícil adonar-se que es tracta del mateix personatge ja que no hi ha cap referència que relacioni en Michel nen amb en Michael adult.
Una cosa que m’ha agradat és que es tracta l’arrepentiment de Hanna bastant bé. Avui en dia, no tothom afronta els seus errors i molta gent prefereix no pensar-hi, utilitzar l’expressió “lo hecho, hecho está”, per tal d’evitar torturar-se. Hanna en canvi es jutja a ella mateixa i és qui decideix si mereix el perdó o no. Penso que per a sentir-te bé, no és tant important que et perdoni la persona a qui has fallat sinó fer-ho tu mateix. Com hem pogut veure al final del llibre Hanna decideix que no mereix el perdó i, tot i haver-se castigat molt, s’acaba suïcidant.
Jo no sé si se la mereix o no, la redempció, però m’ha agradat que, un cop més, hi hagi gent a la que li pesi tant la consciència.
Finalment he de dir que, no m’ha agradat el llibre. Esperava alguna cosa millor després d’haver llegit una crítica de Gemma Lienas que deixava el llibre en molt bon lloc. Personalment, crec que l’autor podia haver treballat molt millor amb la seva idea, que no ho era pas, de dolenta.
ALBA MORÁN
