Alba realista, no marxis mai més del meu costat...
Vaig ser molt feliç sense tu, somiant que vivia en un món de papallones, arribant a creure que l'eternitat existeix però avui..; avui m'has fet patir massa. L’impacte ha estat bestial, m'he sentit despullada, desarmada i completament tonta i sola.
És curiós que ara pugui escriure això amb la més completa calma, suposo que és per què s’acaba d’esvair la meva por. Em sento com un nen que sospita, aterrat, que els reis mags no existeixen, fa orelles sordes quan els seus companys li ho expliquen sense perdre l’esperança. Quan se n’adona, se li trenca el cor però finalment es tranquil·litza perquè ha cessat aquell patiment de no voler creure, de no voler acceptar.
Alba realista, no t'allunyis tan de mi, coopera amb l'alba somiadora que també és imprescindible però si us plau, no torneu a abandonar-me.
No hay comentarios:
Publicar un comentario